dimecres, 14 de desembre del 2016

Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Terrassa)

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (conocido como mNACTEC) es una institución museística que depende del Departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Su sede central se encuentra en Terrasa (Vallès Occidental), en una antigua fábrica textil de la Rambla d'Egara (nº 270), edificio que es uno de los principales ejemplos de la arquitectura modernista de Catalunya: el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diseñado por el arquitecto Lluís Muncunill i Parellada y construido entre 1907 y 1908.
La denominación de vapor se debe al hecho que la fábrica utilizaba el vapor de agua como fuerza para mover las máquinas. Esta maquinaria todavía se encuentra instalada y es una de las principales atracciones del museo. La antigua fábrica modernista ha sido ampliada con nuevos edificios, de los cuales destaca lo que funciona como vestíbulo de entrada, con una fachada fotovoltaica.
Al final del siglo XIX, tres industriales egarenses, los señores Josep Aymerich, Pau Amat y Francesc Jover, se asociaron creando la empresa Aymerich, Amat i Jover, para dedicarse a la fabricación de tejidos de lana. Como era costumbre en la época, al principio se instalaron en unas naves de alquiler, en uno de los "vapores" existentes en la ciudad. Entre 1905-1906 los tres industriales decidieron construir su propio vapor. Uno de los socios, el señor Pau Amat, pidió a sus dos compañeros de empresa que el inmueble a construir fuera una sociedad separada jurídicamente, y a todos los efectos, de la compañía textil. Así pues formaron una Sociedad Anónima que sería la propietaria del local. Las obras, dirigidas por el arquitecto Lluís Muncunill, se iniciaron en 1907 y se inauguró el noviembre de 1908. En el año 1912 murió el Sr. Jover y su viuda decidió separarse de la sociedad Aymerich, Amat i Jover, empresa textil lanera, pero no de la inmobiliaria. En la empresa se desarrollaba todo el proceso textil (hilados, tejidos y acabados). La empresa se dividió y los hilados se trasladaron a Fígols en 1920 y Aymerich i Amat se especializó en tejidos. A partir de esta fecha, parte del espacio de la fábrica se alquiló a varias empresas. En el año 1962 quedó gravemente afectada por las riadas de Terrasa. Finalmente cerró el negocio en el año 1976. La última gran empresa que trabajó dentro de la fábrica fue Manufactura auxiliar, que cerró en 1978. La fábrica fue comprada por la Generalitat de Catalunya en 1983, y posteriormente se convirtió en el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Dentro del vapor Aymerich, Amat i Jover se realizaban todos los procesos textiles: se hilaba, se tejía, se teñía y se realizaban los acabados de la lana. Dentro de las naves textiles se organizaba la más diversa maquinaria para facilitar los diferentes procesos. El ruido que se producía en las naves textiles era aterrador y los obreros llegaban a comunicarse prácticamente por signos. En el textil trabajaban hombres y mujeres y la presencia femenina era mayoritaria en algunas secciones como la hilatura. Jóvenes de corta edad (casi niños) también trabajaban. Según los periodos, en la fábrica podían llegar a concentrarse unos cuántos centenares de obreros. En épocas de gran demanda, la fábrica podía llegar a trabajar día y noche y los turnos de trabajadores se sucedían continuamente. De esta forma se optimizaba el rendimiento de las calderas y de la máquina de vapor. Hacia 1913 la jornada de un obrero solía ser de unas 11 horas. Las condiciones de trabajo eran duras: jornadas largas, mucha humedad, aire viciado por el polvo y las briznas de fibra, ruido escalofriante, accidentes,... Los salarios eran bajos y hacían que los obreros llevaran una vida muy austera. Las mujeres acostumbraban a cobrar menos, puesto que su trabajo era menos valorado.































dimecres, 23 de novembre del 2016

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) és una institució multidisciplinària amb un extens programa que inclou exposicions, debats, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, tallers i itineraris urbans.
El 1989 el Consorci format per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona aprova la creació del CCCB, en el marc d'un projecte de rehabilitació del barri del Raval i dels seus edificis històrics, amb la intenció d'ubicar un complex de cultura contemporània a l'antiga Casa de Caritat.
La direcció del Centre va encarregar als arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, amb la col·laboració d'Eduard Mercader, el projecte de construcció de l'equipament cultural. Les obres es van iniciar el 1991 i el CCCB es va inaugurar oficialment el 24 de febrer de 1994 sota la direcció de Josep Ramoneda, que va estar al capdavant del Centre des de la seva creació, el 1989, fins a 2011, quan va ser rellevat per Marçal Sintes. Des del 15 de novembre de 2014, Vicenç Villatoro ocupa el càrrec de director del Centre.
El recinte de l'antiga Casa de Caritat comprenia un enorme entramat d'edificis aixecats en diferents èpoques, que havia arribat a allotjar més de dues mil persones. Actualment el CCCB ocupa l'estructura original de tres ales disposades en forma d'U al voltant d'un gran pati central, el Pati de les Dones, i l'edifici de l'antic teatre de la Casa de Caritat, situat a l'actual plaça de Joan Coromines.
El projecte de remodelació es va iniciar el 1991 i va substituir l'ala nord per un cos prismàtic de trenta metres d'altura: una façana de vidre que s'ha convertit en un mirall del paisatge urbà i un mirador sobre la ciutat. La façana exterior del carrer Montalegre i les del pati conserven la decoració d'esgrafiats i aplicacions de majòlica realitzades entre els anys 1926-1929. Quant als elements constructius característics de l'obra original, també es van preservar les voltes catalanes i els pilars de pedra. L'edifici disposa d'un total de 15.000 m2, segons el projecte executat pels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, que va merèixer els premis FAD i Ciutat de Barcelona d'Arquitectura de l'any 1993.
El 2011 el CCCB va incorporar un nou edifici, el Teatre CCCB, l'antic teatre de la Casa de Caritat, rehabilitat pels arquitectes Elías Torres i Martínez Lapeña. Amb el Teatre, el CCCB guanya un espai de 3.164 m2 que permet mantenir la programació del Centre en millors condicions. El nou espai compta amb la Sala Teatre, una sala polivalent amb capacitat per a 500 espectadors, i la Sala Raval, amb un aforament de 170 persones.









El CCCB està situat en un lloc de llarga història: una església del segle XII que es va convertir en el convent de monges de Montalegre al segle XIII i més tard en seminari conciliar dels jesuïtes, al segle XVI. Al segle XVIII es van instal·lar allà una caserna militar i un correccional. Finalment, l'any 1802 el rei Carles IV va autoritzar la creació d'un establiment benèfic, l'hospici de la Casa de Caritat, per a l'acollida de la població més desfavorida. Amb el temps, la Casa de Caritat es va autofinançar i va obtenir ingressos de fonts molt diverses: organitzant rifes, balls de màscares i curses de braus, i també fabricant productes de primera necessitat, com ara galetes, agulles, pisa, fideus, cotó, espardenyes, roba, etc. Una de les activitats més rendibles va ser la concessió municipal del servei funerari, el 1838, i especialment la creació d'una de les impremtes més importants de la ciutat. Aquest sistema d'autofinançament va poder aplicar impartint l'ensenyament d'oficis especialitzats (fusteria, ferreria, impressió, pastisseria, sabateria, etc.) dins de la pròpia Casa.
L'any 1868, l'establiment va passar a dependre de la Diputació Provincial de Barcelona, ​​gràcies a la llei de beneficència pública de l'any 1853; en canvi, durant el breu període de la Generalitat republicana (1932-1936), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català; es van aplicar llavors millores significatives, especialment en el tracte als asilats i en la laïcització del personal docent. La Casa de Caritat va deixar de funcionar el 1957, quan es va inaugurar la nova seu del barri de la Vall d'Hebron (Llars Mundet).







Aquests dies acull l'exposició: 
World Press Photo 16
Mostra internacional de fotoperiodisme professional

Sota el lema «Veure i entendre», World Press Photo 16 presenta les fotografies que han rebut el prestigiós premi de fotoperiodisme. L'exposició reuneix les 155 fotografies guanyadores i pretén obrir el debat sobre el valor i els reptes del fotoperiodisme.
La dotzena edició de l'exposició internacional World Press Photo, organitzada per la Fundació Photografic Social Vision, s'instal·la al CCCB amb les 155 fotografies guanyadores. 
Aquesta cita ineludible per als amants de la fotografia, s'ha convertit en una de les fites més assenyalats de la cultura i del periodisme visual a Barcelona. Una oportunitat per emocionar-se, informar-se, entendre o qüestionar-se la realitat que ens envolta. 

Les fotografies guanyadores han estat escollides entre les 82.951 imatges que s'han presentat a concurs, enviades per 5.775 fotògrafs de 128 països. Els 45 premis de les vuit categories del concurs han recaigut en 42 fotògrafs de 21 nacionalitats diferents.






La fotografia guanyadora d'enguany és Hope for a New Life, del fotògraf australià Warren Richardson, on podem veure com un nadó és lliurat a través d'un forat en una barrera de filferro a un refugiat sirià que ha aconseguit creuar la frontera de Sèrbia a Hongria.



Una mostra de 9 fotografies d'entre les 155 exposades










*************************************************